Moltes llegendes de l’antiguitat ens expliquen que tots els rius i rierols, fonts i cascades, llacs i estanys, les fredes grutes recorregudes per corrents d’aigua entre llacs de cristall subterranis, tots estan habitats per éssers femenins.
Aquests personatges Immortals adopten diferents noms segons la comarca. Així es diuen dones d’aigua, aloges, encantades, paitides o nimfes de llacs a Catalunya. A Occitània es diuen daunas d’ayga, en Alvernia són les danne d’aigüe, a Aragó les mores, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak, i a Cantàbria les anjanas o mosses d’aigua.
Des dels temps dels grecs, tots els pobles d’Europa les mantenen en el seu patrimoni cultural.

En la Hoz del Río Dulce, prop de la ciutat de Sigüenza, habita des de fa mil·lennis una dona d’aigua.
Una bella i antiga llegenda contarà a nens i joves que en aquest lloc, fa gairebé tres mil anys un nen celtiber pasturava el seu ramat. Acompanyat pel seu gos, descansava cantant belles cançons.
Els cavalls de la deessa Épona embrutaven l’aigua, provocant que la dona d’aigua emmalaltís.
Molesta, la dona d’aigua va ensenyar al nen els secrets que li van permetre capturar els cavalls i domesticar-los.

Aquesta llegenda recordarà a nens i joves el gran valor de l’aigua pura per a la salut i conservació de la Naturalesa.
La imatge d’aquesta dona d’aigua, dibuixada per l’artista Carolina Sans, serà el símbol de l’aigua pura, que ens unirà a tots al voltant de l’objectiu de ser defensors de l’aigua pura.